El dia que vaig començar a ser feliç

Hi ha una frase feta que diu “No hay mal que por bien no venga” i que fa molta ràbia quan estàs passant un mal moment però després d’haver passat aquesta mala temporada, quasi sempre li acabes donant la raó.

I és el que em va passar a mi. Després de passar una mala època amb molts canvis, vaig començar a ser feliç. I per què? Doncs perquè vaig començar a entendre moltes coses. Aquí te n’explico unes quantes.

Vaig començar a ser feliç el dia que em vaig adonar que les relacions són finites: les relacions de parella, les amistats i fins i tot les familiars. Vaig aprendre que està bé que una relació acabi i que no cal patir més del necessari (el dol és inevitable) i molts menys, viure amb ressentiment.

Passat el temps prudent per pair la fi d’aquesta relació, d’analitzar què és el que no anava bé i quina part de responsabilitat tenia en aquesta ruptura, el que em quedava era recordar els bons moments viscuts amb aquesta persona, el que he havia après pel fet de tenir-la a la meva vida i agrair el fet d’haver-la pogut gaudir el temps que hagués durat. Hi ha persones que marxen però també n’hi ha de noves que apareixen. I sempre, sempre se n’aprenen coses d’aquestes persones.

Vaig començar a ser feliç el dia que vaig aprendre que lamentar-me constantment per les coses que et passen no serveix de res. Com els animals malferits que es recullen al seu cau per llepar-se les ferides fins que estan en condicions de seguir caminant, els humans hem de fer el mateix: llepar-nos les ferides fins que estiguin curades però després no cal quedar-se al cau lamentant-se per les ferides que un dia vam tenir.

El passat ens ajuda a ser qui som ara, a aprendre, a ser millors persones i a créixer però mai ens ha de limitar. Un cop ha passat alguna cosa ja no la podem canviar, així que, quin sentit té pensar una vegada rere una altre què podem fer per canviar-ho? Si sabem que fem el que fem, pensem el que pensem, ja no ho podrem canviar? Només ens queda mirar endavant.

I mirant endavant vaig començar a ser feliç quan em vaig deixar de preocupar per les coses que podien passar i que encara no havien passat. De la mateixa manera que no podem canviar el passat tampoc podem anticipar el futur. Quantes vegades heu fet plans del que seria una tarda perfecte, un viatge perfecte o un esdeveniment perfecte i al final surt tot del revés? Només pots controlar les coses que depenen de tu i tot i així, al conviure inevitablement amb tot el que t’envolta, apareixen factors de l’entorn que acaben alterant, fins i tot, el que creus que pots controlar de tu mateix.

Res és controlable al 100%, ni en un laboratori. Així que preocupar-se per coses que encara no han passat i que potser ni tan sols passaran no té cap sentit. Està bé tenir cert control del que pot passar (estalviar certs diners, ser conscient dels riscos de realitzar certa cosa...) però a partir d’aquí, pensar en un futur llunyà que ni tan sols saps si hi arribaràs només et generarà ansietat i angoixa. Viu el dia a dia, viu a curt i mig termini (amb seny) i quan la teva ment se’n vagi a preocupar-se pel que podria passar, fes un STOP i respira profundament.

Vaig començar a ser feliç el dia que vaig entendre que no calia tenir sempre la raó. Quan dues persones tenen diferents opinions sempre volen tenir la raó. A vegades les dues tenen la raó, a vegades només una té la raó i a vegades cap de les dues tenen raó. Però el que sempre passa és que tothom vol tenir la raó (encara que no la tinguin). Aquestes discussions cansen molt perquè encara que tinguis raó, l’altre no baixarà del burro i serà una discussió eterna.

Va arribar un dia que sabent que jo tenia la raó, vaig acabar donant-li la raó a l’altre i em vaig quedar més que satisfeta. Vaig intentar fer-li entendre a aquella persona que estava equivocada, argumentant tant bé com vaig poder el que li volia explicar però l’altra persona era tan tossuda que no volia acceptar res que no fos el seu propi punt de vista. Així que vaig arribar a la conclusió que era una pena que no ho volgués entendre però jo no necessitava tenir la raó per sobre de la seva perquè jo ja sabia que tenia raó. Vaig entendre que és l’ego el que ens fa voler guanyar sempre una discussió, demostrar a l’altre que en sabem més que ell, deixar-lo en una posició inferior respecte nosaltres. No ens enganyem, no ho fem per culturitzar al nostre interlocutor simplement és una eina per engreixar el nostre ego, perquè l’altre sàpiga que som molt bons i en sabem més que ell (encara que sigui inconscientment).

Si no necessites demostrar a ningú que en saps més o que ho fas millor que l’altre, per què lluitar tant per tenir la raó? Els que creuen tenir la raó i no la tenen, tard o d’hora descobriran que no la tenen però ho callaran perquè el seu ego no es vegi afectat. I en el cas que no ho descobreixin, que visquin en una mentida, què és el pitjor que pot passar? Que es tornin a engrescar en una discussió on no tinguin raó?

Vaig començar a ser feliç el dia que vaig descobrir que no havia de ser tant dura amb mi mateixa. Com pot ser que la persona que ens acompanya sempre (SEMPRE) sigui la que tractem pitjor? Què faríem sense el nostre cos que conté les nostres vísceres o el nostre cervell que ens permet veure el món tal com el veiem? Si, segur que podria ser millor, segur que podia ser diferent, però tenim el que tenim i gràcies a que el tenim existim i som qui som. Sense les meves cames no podria pujar un cim, sense els meus ulls no podria veure el fantàstic paisatge que ens envolta, sense la pell no sentiria el plaer d’una carícia, sense el sentit de l’humor o sense la capacitat de parlar no gaudiria de les converses o sense la química al meu cervell no sentiria emocions,... Tot el que tenim és motiu d’agraïment i per tant, l’hem de cuidar, tant físicament com mentalment ja que si ell es fa malbé, nosaltres també. Som uns companys de viatge perfectes per a nosaltres mateixos si ens ho permetem.

I amb tot això, vaig començar a ser feliç el dia que vaig començar a acceptar. Acceptar el que no podia canviar, a acceptar que jo era responsable de la meva vida, a acceptar que era com era i a acceptar que les coses són com son ara i que per molt que m’enfadi, l’ara no canvia.

Acceptar tot el que et passa, el que no et passa, a la resta de la gent o a el teu entorn farà que siguis més feliç perquè tal com deia fa un moment, de res serveix està en contra del que està passant o del que ha passat perquè no es pot canviar. La única manera de canviar alguna cosa és anticipar-se al que passarà i és passant a l’acció. Però això ho vaig aprendre una mica més endavant...

I em considero una persona feliç. Hi ha dies millors i hi ha dies pitjors però en general, sóc feliç. I si, segurament podria ser encara més feliç però no hi ha dia que no aprengui coses noves i gaudeixi del procés de ser-ho, com ha estat el procés d’escriure aquests 100 articles a Becoming i que avui celebro amb aquest escrit més personal.

Per a almenys, 100 escrits més a Becoming!


Butlletí
* Imatge 100 extreta de google.cat

Comentaris

Entrades populars