Deixar-se anar

Si no heu llegit Victus i teniu intenció de fer-ho, no seguiu llegint perquè faré un Spoiler del final!

Doncs bé, un cop avisats... aquesta setmana passada vaig acabar el llibre de Victus i des de llavors he estat pensant en “la paraula” que el personatge, el Martí, es passa tot el llibre buscant. Al final, després de més de 500 pàgines, Villarroel li diu:
“Dese, Zuviría, dese”.
I tal com comenta al llibre, en el fons, el que havia de fer era deixar-se anar, deixar-se portar de la mateixa manera que una fulla no lluita quan cau de l’arbre,... I no és res més que rendir-se, abandonar-se.

Sempre ens diuen que hem de lluitar pel que volem, que hem de perseverar i no abandonar mai. I si, està molt bé comprometre’s amb el que vols i centrar-te en aconseguir-ho sense abandonar a la primera de canvi, però també hem d’admetre que és esgotador. Passar-se el dia lluitant cansa i molt. Per això, quan després de tot el llibre, el que li deien al Martí és que es deixés, que cedís, em va cridar l’atenció.

Tot té el seu procés i requereix el seu temps. La natura n’és un gran exemple. No es pot pretendre que d’una llavor surti un arbre en 3 dies, tarda dies, mesos i anys abans no acaba convertint-se en un arbre. I s’hi acaba convertint, però necessita temps... per molt impacient que estigui aquesta llavor, per molt que lluiti per créixer, fins que no passi cert temps no s’hi convertirà. El mateix passa a la tardor amb les fulles.. per molt que lluiti una fulla per no caure, acabarà caient fins que no en quedi cap a dalt de l’arbre, per poder-se concentrar a sobreviure a l’hivern i tornar a brotar amb més forces a la primavera.

I potser, a vegades, nosaltres hauríem de fer el mateix. Un dels principals motius pels quals som infeliços és perquè sempre estem insatisfets amb el que tenim ara i ho volem canviar. Sempre volem coses diferents a les que tenim.

Sempre creiem que quan aconseguim X o tinguem X serem més feliços. És l’anomenat “bovarisme” anomenat pel filòsof Jules de Gaultier, basant-se en Madame Bovary que és un estat d’insatisfacció permanent degut al desnivell entre les pròpies il.lusions i la realitat. Com el burret que persegueix la pastanaga i no l’aconsegueix mai...

El problema és que un cop hem aconseguit el que creiem que ens proporcionarà la felicitat, no és així. Un cop ha arribat no és com ens esperàvem, no supera les nostres expectatives i ens desil·lusionem. Com que no hem aconseguit la felicitat amb això, potser serà una altra cosa que ens farà feliç i tornarem a buscar quelcom esperant que aquesta si que ho aconsegueixi.

Aquesta cerca constant és deguda a la nostra necessitat de canvi i progrés. La insatisfacció fa que vulguem fer canvis, ens fa moure i és necessària per millorar i evolucionar. Però si aquesta insatisfacció és permanent, ens fa infeliços.

Señor, concédeme serenidad para aceptar lo que no puedo cambiar, valor para cambiar lo que sí puedo y sabiduría para reconocer la diferencia”(Reinhold Niebuhr)

Per això, a vegades és necessari relaxar-se i deixar-se, rendir-se i deixar que el temps treballi al teu favor. No es tracta de deixar de fer coses confiant en que tot arribarà pel simple fet de ser pacient, sinó en passar a l’acció sense obsessionar-se, observant les oportunitats que van apareixent, gaudint del procés sense esperar massa del resultat final. Aconseguir-ho és un plus.

Com més t’obsessiones amb el que vols, menys flueixes amb el teu entorn i més fàcil és anar a contracorrent. És a dir, no aprofites les oportunitats que et poden aparèixer perquè no estan a dins del que consideres que és el teu full de ruta: tu ho has de fer així perquè així és com creus que ha de ser, però normalment hi ha molts camins que porten al mateix lloc. Rendir-se a la vida et permet fluir més lliurement i gaudir de les diferents possibilitats que t’apareixen. Sense abandonar el teu objectiu però sent més lliure.

I estimar el que és ara, encara que no t’agradi. És el que és i a partir d’aquí, tens un punt de partida per aconseguir el que et proposis però sense intentar controlar el teu entorn i el que ha de passar. Simplement, intentant acceptar, sense resignació, que la situació actual és així. I Deixar-se anar.
“El que ens produeix patiment no és el problema sinó el que pensem d’aquest. Byron Katie
Butlletí

* Imatge extreta de google.cat

Comentaris

Entrades populars