Deutes simbòlics

Ets dels que cada diumenge vas a dinar a casa els pares o dels sogres encara que no et vingui gens de gust perquè és el que toca? O has hagut de quedar-te a casa per què a la teva parella no li venia de gust sortir, encara que a tu si? O has hagut de quedar amb un amic perquè tenia problemes amorosos encara que no en tinguessis cap ganes?

Moltes vegades ens sentim "responsables" dels nostres pares, amics, germans... i ens acabem auto imposant obligacions i missions que ens poden arribar a enverinar. I moltes vegades, ens imposem aquestes obligacions sense que ningú ens les demani que les fem, ens creiem que estem obligats.

Segons Freud, aquestes imposicions s’anomenen deutes inconscients que ens fan tenir la sensació que tenim un deute amb els altres. Sabem que no venim del no res, que el nostre origen és degut a algú altre i aquesta relació estableix un deute simbòlic i no tangible materialment.

En la nostra cultura fa referència als pares que ens van donar la vida: si aquests han mantingut un vincle normal d’entrega al seus fills i demanen gratitud, és normal que existeixi per part nostre, com a fills, una renuncia o acceptar situacions que no corresponen amb els nostres desitjos. Ens en sentim responsables perquè considerem que tenim aquest “deute”. Qui no ha sentit algun cop la frase de: “amb el que m’he sacrificat per tu...”?

Quan diem que els nostres pares, els nostres amics o a les nostres parelles... “no puc abandonar-los, em necessiten” estem fent dues coses. Per una banda estem fent de “superherois” i creiem que només nosaltres els podem salvar i per l’altra, estem menyspreant la capacitat d’aquestes persones creient que sense nosaltres no podran seguir endavant.

El motiu d’aquesta responsabilitat auto imposada és la culpa. Vivim en una societat on la culpa té molt pes. La religió cristiana i el “pecat original” ens persegueixen des que naixem acompanyant-nos al llarg de la nostra vida. Per això, moltes vegades preferim sacrificar-nos fent alguna cosa que no volem fer que viure sota el pes de la culpa: “no vaig estar allà quan em necessitava”, “crec que l’he decebut”, “no vaig fer el que havia de fer”...

Aquesta sensació de deure alguna cosa als altres, a part del que hi ha de cert en aquest deute, és fruit de la idea irracional que se’ns repeteix des de petits per fomentar-nos la culpa. A més a més, en totes aquestes angoixes s’amaga la por a deixar de ser estimats (probablement la més gran que tenim tots des de la infantesa).

En qualsevol cas, no es tracta de renegar dels nostres amics o de la nostra família. Hi ha certs vincles amb el passat i la fidelitat que són valors molt importants. Però tampoc es tracta d’egoisme. Del que es tracta és de sortir del cercle viciós de la culpa i de fer les coses per obligació. És important intentar tenir relacions més sanes amb els altres sense sentir-nos obligats a fer coses per ells. I si no ens ve de gust fer-les, no haver-les de fer per obligació.

Hem de prendre consciència que es pot sortir d’aquest cercle aprenent a dir no. No sempre podem estar pendents dels altres i oblidar-nos de nosaltres. També ens hem de cuidar i mai deixar passar als altres per davant nostra.

Encara que les primeres vegades ens dolgui, mica en mica es va fent més senzill dir no i al final ens serà cada vegada més fàcil. No es tracta d’egoisme, sinó d’obrir-nos al món. De desfer-nos del que ens reté i poder accedir a la nostra pròpia autonomia. És qüestió de supervivència.

A més a més, també podem aprendre a desmuntar aquestes creences irracionals que tenim tant interioritzades: “de veritat li dec tant a aquesta persona?”, “sóc tant mala persona com em volen fer creure per no voler fer això?”,...

Viure segons el nostre desig obliga a tancar portes, a deixar de banda relacions que s’han empobrit, que són nocives o que han deixat d’interessar-nos. Però també ens farà més feliços.
Butlletí

* Imatge extreta de google.cat

Comentaris

Entrades populars